Això era un xiquet que no tenia pare ni mare, tots havien mort i ja no quedava ningú al món. Havien mort tots. Ell es va posar a plorar dia i nit. I com ja no hi havia ningú a la Terra, anà al cel. La lluna el mirava tan riallera, i quan per fi arribar a la lluna, aquesta era un tros de fusta podrida. Aleshores va anar al Sol, i quan va arribar, va vore que era un girasol sec. I quan va arribar a les estrelles, eren mosquits d’or xicotets, que estaven penjats com els penja l’aligot de l’aranyoner, i quan va voler tornar a la Terra, la Terra era una olla al revés, i estava completament sol, i aleshores es va sentar i començà a plorar i encara continua sentat, i està completament sol.
(Büchner, Woyzeck)
No du a cap lloc negar el meu origen: sóc un ésser primitiu originari d’una reserva centreeuropea. Per molt que m’esforce en dissimular, tot habitant, científicament il•lustrat, del gran desert de la civilització exterior em reconeixeria al moment. Són determinats gestos, una determinada deixadesa a la veu, pareix que també una determinada manera de guardar silenci, el que ens traïciona. Així que preferisc confessar-ho de seguida.
La reserva de la que provinc s’anomena “literatura infantil”. Forma part de les reserves tolerades amb un somriure de commiseració pels habitants del desert de la civilització, i inclús mimades per certes associacions-good-doer, però en el fons despreciades per tots: com, per altra part, quasi tot el que te que vore amb els xiquets. Així que, en comparació, no estem gens malament. De tant en tant, això es cert, entre els habitants del desert de la civilització es posa de moda l’ocupar-se de nosaltres, i aleshores masses de gelosos missioners recorren els nostres boscos i prats, alcen plànols de les nostres terres i ens amonesten, bondadosa o enèrgicament, a sotmetre’ns per fi a la Il•lustració científica, única salvadora, i a no contar en lo successiu si no històries realistes, socialment rellevants, de crítica social o, com a mínim, amb valor emancipatori. Nosaltres, clar, prometem tot el que volen, ens inclinem també reverentment, com ells exigisen, en direcció als quatre punts cardinals que per a ells s’anomenen Marx, Freud, Einstein i Darwin. Ells, aleshores, se’n van contentíssims. D’això ja fa algun temps, i mentre ens deixen relativament en pau.
Hi ha, no obstant, a la nostra reserva un enclavament especial odiat ferotgement per eixos missioners, perquè fins els de major voluntat han perdut l’esperança de desterrar de tal enclavament l’esperit de les tenebres. Eixe enclavament s’anomena “el llibre infantil fantàstic”. Es tracta d’una regió que, podríem dir que, s’ajunten dos reserves diferents, a saber, la d’eixa literatura “intocable” ja descrita, i la de la literatura fantàstica, que, en el seu conjunt, es considerada com d’evasió i per tant amb falta de valor, però que així i tot es pren amb consideració com a exemplar curiós, en la mesura que, d’acord amb el que s’espera, adopta una actitud malaltissa, escandalosa o com a mínim obscena. El creuament d’ambdues reserves no només acumula els efectes de tabú, si no que els multiplica. Quan el bon missioner ha donat el seu beneplàcit al llibre infantil realista, per ser instructiu o pedagògicament valuós, davant del llibre infantil fantàstic, generalment, es queda amb la boca oberta. No troba normes, criteris que li puguen ser de referència per al seu missatge salvador. Ningú es sorprendrà de que tal fet, en general, no redunde en benefici dels llibres. En tot cas, només els més lliures de prejudicis entre els conformadors de l’opinió pública s’atreveixen a adintrar-se en eixa zona. No es deixen vèncer per privacions ni fatigues, no es desanimen i, amb admirable empenyorament, busquen i busquen per si a la fi es poguera traure a la llum amb ajuda de la interpretació, alguna cosa científicament aprofitable. El gran Galimaties els beneïsca per això!
Eixe enclavament de la nostra reserva és, doncs, el meu lloc d’origen. D’una persona que, sense avergonyir-se, admet coses ten penoses, s’espera per part de la gent civilitzada que com a mínim afegisca: i estic orgullós d’això! (Més o menys dins de la formula de Tucholsky: Estic orgullós de ser jueu. Si no estic orgullós, seguisc sent jueu. Així que més val estar orgullós de seguida.)
No, jo no estic orgullós d’això. No estic orgullós per la senzilla raó de que totes eixes classificacions en literatura infantil i literatura per a adults, literatura fantàstica i literatures realista, literatura per a mestresses de casa catòliques i literatura per a ciclistes esquerrans, és una estupidesa de tal calibre que els indígenes em de beure molta aigua de foc per poder creure que els habitants del desert de la civilització estan realment en els seus cabals.
Ara be: fa poc alguns de la meua tribu i jo hem aconseguit obrir les fronteres de la nostra reserva; cridar l`atenció de l’autèntic món literari, posar en cert desordre els seus criteris i inclús situar-nos a la llista de best-sellers. Estic vent amb la meua mirada interior les celles arquejades de les persones benèvoles i com assenteixen amb el cap semblant preguntar: que et vaig dir?
No: tampoc estic orgullós d’això. Aquestes coses ens succeeixen de vegades als indígenes sense cap intenció per part nostra. Com anem a estar orgullosos de que ens aplaudisca un món que es inhabitable per a nosaltres? Estos èxits demostren únicament que el desert de la civilització també pareix tornar-se poc a poc inhabitable per a un número cada vegada major dels que l’habiten. Molts d’aquells a qui la Il•lustració científica els ha anat esgotant els brolladors de la vida senten, pura i simplement, una set desesperada de lo meravellós. Al seu món asèptic i funcional se’ls ha fet desaparèixer, a base de raciocini, lo meravellós, o be, cas de que això no s’haja aconseguit del tot, se’ls ha promès fer-lo desaparèixer definitivament dins de molt poc. A la nostra reserva, amenaçada per totes bandes per piconadores, productes químics i mesures de racionalització, segueixen existint alguns brolladors. Per això venen a ella els assedegats. Però el fet que tinguen set no es per nosaltres motiu d’orgull.
M’han contat que fa poc, a les fronteres de totes les reserves paregudes a la nostra, s’han col•locat grans retols que avisen: “Compte! Ací comença el terreny de lo irracional! Perill de mort! Prohibit el pas!”
Nosaltres, ingenus indígenes, ens preguntem en va el que això voldrà dir. El que al desert de la civilització significa racionalitat o Il•lustració científica ens sembla que ha tingut l’efecte contrari del que la raó i la lleialtat exigeixen a tota persona cabal. Vem que aquestes persones, amb la seua Il•lustració científica, enverinen el cel, la terra i les aigües. Vem que es destrueixen a si mateixos física i psíquicament. Vem que el cim dels seus coneixements ha consistit en crear una bomba amb la que es pot destruir la vida de la terra no només una, si no moltes vegades. Si eixos resultats de la seua racionalitat no els fan por, per què tenen tanta por a la nostra irracionalitat? Ells, de fet, no tenen por de la seua racionalitat, al contrari, estan inclús orgullosos d’ella. Estan mal del cap?
Els missioners del desert de la civilització ens diuen que totes eixes horribles coses de cap manera parlen en contra de la Il•lustració científica, doncs només es tracta de la falsa aplicació d’uns coneixements que, en sí, són exactes. Nosaltres, en canvi, ens preguntem quan de temps ha de passar encara per a que comprenguen per fi que no es tracta de fer un us diferent dels seus coneixements. El que ells anomenen racionalitat, segons sembla, els ha cegat. Es possible que no vegen de veritat que la mort està arrupida des del començament en eixa manera de pensar i que ara va eixint poc a poc a la llum? Es possible que creguen de veritat que un pensar mort i mortal, amb només aplicar-lo com ha de ser, està al servei de la vida?
Lluny de mi, be sap Déu, fer ara, per així dir, de missioner contrari, però per a qui tinga interès, tractaré d’explicar més exactament el que he volgut dir. Per a això he de contar un poc com i per què va sorgir la reserva de la que provinc.
Al desert de la civilització es sol contar una història al respecte absolutament falsa. Diuen allí – i així es llegeix als treballs que ells escriuen sobre el tema- que la literatura infantil i juvenil va sorgir degut al creixent interès que la humanitat moderna i civilitzada sent per el xiquet i les seues necessitats. Això és, en tot cas, un eufemisme, o millor dit, és l’anvers, primorosament polimentat , d’una moneda que al revers presenta un aspecte moltíssim menys agradable.
Quan va sorgir la necessitat de crear-los als xiquets un món propi, i per tant, també una literatura pròpia? A altres civilitzacions –suposant que no haja caigut ja sota la influencia de la Il•lustració científica- xiquets i adults viuen en un món comú. A la Europa d’abans també era així. Quan i per què es va dividir eixe món en dos parts?
Els inicis del que hui anomenem literatura infantil es situen als començaments dels segle XIX. Abans existien els contes, però aquestos de cap manera eren “només per a xiquets”. En el desert de la civilització es suposa que el poble havia inventat eixes històries fabuloses perquè era ignorant i ingenu. A la nostra reserva estem més enterats: el poble no s’inventa eixes històries, sino que solament les conta, acurada i exactament, amb les mateixes paraules. Els autors anònims dels contes eren en realitat homes savis que sabien molt be, fins el menor detall, el que deien. També hi havia llegendes de sants i relats bíblics, havia vells sistemes màgics de correspondència, en els que tot corresponia amb tot, existia la alquímia, la astrologia i l’univers dels mites. Aquell món era igualment habitable per a adults i per a xiquets, les diferències consistien únicament en el grau de saber i de saviesa.
Tot va canviar amb el començament de la modernitat. Per aquells temps, el modern intel•lectualisme va començar a desbancar en tots els camps a la vella espiritualitat d’Europa. En les seues distintes manifestacions –les ciències “objectives” de la natura, amb el seu posterior additament de tècnica i indústria per un costat, i unes ciències de l’esperit i una teologia que es dilueixen cada vegada més per transformar-se a seques en abstraccions, per l’altre- va extirpar amb fogós cel les últimes restes de les imatges antropomòrfiques, es a dir, afins a l’home, que encara existien de l’univers. Al segle XIX el seu triomf va ser total: la imatge del món s’havia tornat literalment inhumana.
A partir d’aleshores, el cosmos només es veia com una maquinaria, impassible i buida, que funciona segons un número limitat de lleis físiques. El nostre sistema planetari, insensible nuvolet de pols al marge de la galàxia, es va desprendre un dia casualment d’una gegantesca nebulosa d’hidrogen i seguirà rodant fins que en algun moment sucumbisca al calor o al fred. Al còsmic silenci de cementeri que vindrà després, tota la història de la humanitat, amb les seues civilitzacions, religions, lluites i penalitats no haurà sigut altra cosa que un a penes perceptible, absurd i diminut intermezzo en una imprevisible sèrie de formidables però igualment absurds esdeveniments.
I l’home com a tal? Un xicotet grumoll de albúmina, baix la influencia de radiacions còsmiques, havia començat casualment a multiplicar-se, l’ésser viu més fort i millor adaptat devorava cada vegada als altres, assolint així un estadi més i més elevat de l’evolució, fins que finalment, passant per formes prèvies del gènere dels amfibis i els simis, s’arribà mendelianament al cim de la selecció natural: el professor universitari! I el que fins aleshores havia sigut considerat erròniament com l’ànima humana, amb tots els ideals de llibertat, intel•ligència, responsabilitat, amor, força creativa, humor i dignitat humana, va ser declarat pura il•lusió. “Vist objectivament”, al cervell i al sistema nerviós només hi havia una suma de processos automàtics, electroquímics, que amb els corresponents fils conductors al cap, o mitjançant psicofàrmacs, es podien modular a voluntat.
Aquest depriment conjunt d’idees, literalment deixat de la mà de Déu, era, doncs, ara, el món dels adults. L’adult estava orgullós del seu despietat “amor a la veritat”, i, molt especial, estava molt orgullós d’haver posat per fi al descobert eixa enganyifa de la Creació. La fórmula de desencantament incessantment recitada resava : “Hui sabem que només es tracta de...”. Amb eixe “només” es podien declarar com fets científics les més estúpides i més improbables hipòtesis. Per a nosaltres, indígenes, sempre serà un enigma eixa obstinació en desfer encanteris.
Però fins i tot el més fanàtic missioner de la Il•lustració científica, única salvadora, va captar fins cert punt, obscurament, que en un món amb eixe univers d’idees els xiquets no podien viure, ni respirar, ni prosperar, que en eixe desolat paisatge, la seva ànima, pura i simplement, moriria de fam i de set. Precisament per això es va tolerar que es creés la nostra reserva, en la que els xicotets salvatges s’entregaren, com a mínim un parell d’anys, als seus instints animistes i antropomòrfics, en la que se’ls permetria imaginar una natura poblada d’éssers meravellosos i misteriosos, per elfs, nans i fades: fins el moment en que se’ls considere suficientment “madurs” per a fer-los conèixer totes eixes representacions que hui s’anomenen “fets objectius”. Aleshores se’ls ensenya als xicotets salvatges que no hi ha cap “lluna bona” (*) que “marxa a traves dels núvols obscurs”, i davant el seu “resplendor se sent que no s’està sol”, si no simplement un grumoll qualsevol d’escòria i pols que, degut a determinades lleis de la mecànica, queda detés a la seua òrbita. Tampoc hi ha un “benvolgut Sol” que “somriu” des del cel al xicotet salvatge, si no una bola de gasos que mitjançant incessants reaccions nuclears llança, sense sentit ni raó, inconcebibles masses d’energia a un espai còsmic buit.
Tampoc hi ha una “mare terra”, que ens “alimenta” a nosaltres, els seus “fills”, i amb la que tenim un deute “d’agraïment i respecte”, si no un muntó de substàncies químiques que es poden explotar per a totes les finalitats imaginables, amb que només es dispose de la suficient astúcia. En resum: al xicotet salvatge se li explica amb la màxima claredat que tot el que fins aleshores li feia vore el món com alguna cosa afí, com alguna cosa seua, no era si no un groller i amable engany. No hi ha Xiquet Jesús, no hi ha cigonya, ni conillet de pasqua, ni àngel de la guarda ni nans. El xicotet salvatge s’entera que fins aleshores, durant tot el temps, se li ha pres per un perfecte idiota, ni més ni menys. Tal fonamental abús de confiança no es pren seriosament per una sola raó: perquè sol passar inadvertit. El que queda es un inconscient però no per això menys profund desengany. I el coneixement de que només pot ser cert el que sap a desengany. A partir d’eixe instant, el xiquet està, efectivament, “madur” per a convertir-se en habitant del desert de la civilització.
“I estava completament sol i aleshores es va sentar i començà a plorar i encara segueix sentat, i està completament sol”
Nosaltres, indígenes, creiem en canvi que un món que no es habitable per als xiquets tampoc ho pot ser, en últim terme, per als adults. L’anomenat adult de hui, a qui li han obturat el cervell amb un concepte de realitat mesquí fins la ridiculesa, considera tot lo meravellós i misteriós com “irracional”, com “fantàstic” o “d’evasió” o com vullga que resen totes eixes expressions degradants. No obstant, en la literatura infantil, eixe adult concedeix, nolens volens, un cert dret a existir a tot el que veu com a inservible per a ell mateix. De vegades ho prova un poc d’amagat, quan s’enfonsa en la depressió a causa d’eixe món seu tan perfectament desencantat, però això només ho fa quan ningú el veu. Si no, li donaria vergonya. Després, sol cridar, amb més força encara que abans, als desencantadors.
Jo em pregunte molt seriosament si una història com l’Odissea -suposant que encara no existirà i que fora escrita per un Homer de hui- podria hui aparèixer amb lletra impresa d’altra manera que proveït de l’etiqueta disculpatòria “llibre infantil”. Doncs eixe llibre està de gom a gom de gegants, reis dels vents, fades encantadores i altres personatges “no-realistes”. Inclús el Faust podria ser oferit hui únicament com faula teatral, doncs tot home de hui, il•lustrat per la ciència , sap que no existeix el diable i que consegüentment tampoc es pot fer un pacte amb éll.
Perdó! He oblidat que això és poesia. Aleshores no cal prendre’s les coses tan seriosament, no? Tot té caràcter simbòlic. Clar. El desert de la civilització està salvat. Però he de tornar una vegada més al concepte de realitat. Persones de bona fe m’asseguren que des de fa ja molt de temps en tots els fronts s’està superant el materialisme pur i dur. Els indígenes, per a ser sincer, no tenim eixa impressió. Al contrari. Com podem inferir del famós i cèlebre llibre Més enllà de la llibertat i la dignitat, de l’americà B. F. Skinner, investigador del comportament, la ciència està ara a punt d’expulsar l’antropomorfisme dels sues últims reductes, a saber, de la mateixa ciència de l’home. L’home, llegim allí, en realitat –es a dir, vist objectivament- no s’assembla a l’home. Precisament allò que pensàvem que era l’autèntic ser de l’home , es a dir, la seua llibertat i la seua dignitat, això no existeix. Tot això no era altra cosa que ingènua i acientífica superstició. Nosaltres, els indígenes de la reserva, no ens estranyem de que els joves que s’han criat al desert de la civilització i que tracten de viure amb tals “veritats” posen bombes i disparen a voluntat sense el menor escrúpol. Doncs per suposat no té la menor importància el que al món hi haja uns sistemes més o menys de “reflexos condicionats” I l’home no és més que això.
Ens agradaria saber com es pot fonamentar a partir de tals idees el que el fort no tinga dret a viure, sense cap tipus de miraments, a costa del més dèbil. No ha sigut eixa exactament la manera com l’home ha evolucionat fins els cims actuals? Per què no va a seguir comportant-se així? Ens agradaria saber per què no es poden realitzar experiments en camps de concentració, amb l’anomenada “vida que no mereix viure”, experiments que tanmateix són útils per a la ciència i per tant el progrés de la humanitat. Preguntem per què no va a poder resoldre’s el problema de la superpoblació llançant algunes “netes” bombes atòmiques. Per a lo qual, naturalment, s’hauria de determinar qui ha de caure i qui no. Tal decisió es podria deixar tranquil•lament a un gremi internacional d’experts que vertaderament siguen capaços de pensar d’un mode “moralment neutre”.
(Büchner, Woyzeck)
No du a cap lloc negar el meu origen: sóc un ésser primitiu originari d’una reserva centreeuropea. Per molt que m’esforce en dissimular, tot habitant, científicament il•lustrat, del gran desert de la civilització exterior em reconeixeria al moment. Són determinats gestos, una determinada deixadesa a la veu, pareix que també una determinada manera de guardar silenci, el que ens traïciona. Així que preferisc confessar-ho de seguida.
La reserva de la que provinc s’anomena “literatura infantil”. Forma part de les reserves tolerades amb un somriure de commiseració pels habitants del desert de la civilització, i inclús mimades per certes associacions-good-doer, però en el fons despreciades per tots: com, per altra part, quasi tot el que te que vore amb els xiquets. Així que, en comparació, no estem gens malament. De tant en tant, això es cert, entre els habitants del desert de la civilització es posa de moda l’ocupar-se de nosaltres, i aleshores masses de gelosos missioners recorren els nostres boscos i prats, alcen plànols de les nostres terres i ens amonesten, bondadosa o enèrgicament, a sotmetre’ns per fi a la Il•lustració científica, única salvadora, i a no contar en lo successiu si no històries realistes, socialment rellevants, de crítica social o, com a mínim, amb valor emancipatori. Nosaltres, clar, prometem tot el que volen, ens inclinem també reverentment, com ells exigisen, en direcció als quatre punts cardinals que per a ells s’anomenen Marx, Freud, Einstein i Darwin. Ells, aleshores, se’n van contentíssims. D’això ja fa algun temps, i mentre ens deixen relativament en pau.
Hi ha, no obstant, a la nostra reserva un enclavament especial odiat ferotgement per eixos missioners, perquè fins els de major voluntat han perdut l’esperança de desterrar de tal enclavament l’esperit de les tenebres. Eixe enclavament s’anomena “el llibre infantil fantàstic”. Es tracta d’una regió que, podríem dir que, s’ajunten dos reserves diferents, a saber, la d’eixa literatura “intocable” ja descrita, i la de la literatura fantàstica, que, en el seu conjunt, es considerada com d’evasió i per tant amb falta de valor, però que així i tot es pren amb consideració com a exemplar curiós, en la mesura que, d’acord amb el que s’espera, adopta una actitud malaltissa, escandalosa o com a mínim obscena. El creuament d’ambdues reserves no només acumula els efectes de tabú, si no que els multiplica. Quan el bon missioner ha donat el seu beneplàcit al llibre infantil realista, per ser instructiu o pedagògicament valuós, davant del llibre infantil fantàstic, generalment, es queda amb la boca oberta. No troba normes, criteris que li puguen ser de referència per al seu missatge salvador. Ningú es sorprendrà de que tal fet, en general, no redunde en benefici dels llibres. En tot cas, només els més lliures de prejudicis entre els conformadors de l’opinió pública s’atreveixen a adintrar-se en eixa zona. No es deixen vèncer per privacions ni fatigues, no es desanimen i, amb admirable empenyorament, busquen i busquen per si a la fi es poguera traure a la llum amb ajuda de la interpretació, alguna cosa científicament aprofitable. El gran Galimaties els beneïsca per això!
Eixe enclavament de la nostra reserva és, doncs, el meu lloc d’origen. D’una persona que, sense avergonyir-se, admet coses ten penoses, s’espera per part de la gent civilitzada que com a mínim afegisca: i estic orgullós d’això! (Més o menys dins de la formula de Tucholsky: Estic orgullós de ser jueu. Si no estic orgullós, seguisc sent jueu. Així que més val estar orgullós de seguida.)
No, jo no estic orgullós d’això. No estic orgullós per la senzilla raó de que totes eixes classificacions en literatura infantil i literatura per a adults, literatura fantàstica i literatures realista, literatura per a mestresses de casa catòliques i literatura per a ciclistes esquerrans, és una estupidesa de tal calibre que els indígenes em de beure molta aigua de foc per poder creure que els habitants del desert de la civilització estan realment en els seus cabals.
Ara be: fa poc alguns de la meua tribu i jo hem aconseguit obrir les fronteres de la nostra reserva; cridar l`atenció de l’autèntic món literari, posar en cert desordre els seus criteris i inclús situar-nos a la llista de best-sellers. Estic vent amb la meua mirada interior les celles arquejades de les persones benèvoles i com assenteixen amb el cap semblant preguntar: que et vaig dir?
No: tampoc estic orgullós d’això. Aquestes coses ens succeeixen de vegades als indígenes sense cap intenció per part nostra. Com anem a estar orgullosos de que ens aplaudisca un món que es inhabitable per a nosaltres? Estos èxits demostren únicament que el desert de la civilització també pareix tornar-se poc a poc inhabitable per a un número cada vegada major dels que l’habiten. Molts d’aquells a qui la Il•lustració científica els ha anat esgotant els brolladors de la vida senten, pura i simplement, una set desesperada de lo meravellós. Al seu món asèptic i funcional se’ls ha fet desaparèixer, a base de raciocini, lo meravellós, o be, cas de que això no s’haja aconseguit del tot, se’ls ha promès fer-lo desaparèixer definitivament dins de molt poc. A la nostra reserva, amenaçada per totes bandes per piconadores, productes químics i mesures de racionalització, segueixen existint alguns brolladors. Per això venen a ella els assedegats. Però el fet que tinguen set no es per nosaltres motiu d’orgull.
M’han contat que fa poc, a les fronteres de totes les reserves paregudes a la nostra, s’han col•locat grans retols que avisen: “Compte! Ací comença el terreny de lo irracional! Perill de mort! Prohibit el pas!”
Nosaltres, ingenus indígenes, ens preguntem en va el que això voldrà dir. El que al desert de la civilització significa racionalitat o Il•lustració científica ens sembla que ha tingut l’efecte contrari del que la raó i la lleialtat exigeixen a tota persona cabal. Vem que aquestes persones, amb la seua Il•lustració científica, enverinen el cel, la terra i les aigües. Vem que es destrueixen a si mateixos física i psíquicament. Vem que el cim dels seus coneixements ha consistit en crear una bomba amb la que es pot destruir la vida de la terra no només una, si no moltes vegades. Si eixos resultats de la seua racionalitat no els fan por, per què tenen tanta por a la nostra irracionalitat? Ells, de fet, no tenen por de la seua racionalitat, al contrari, estan inclús orgullosos d’ella. Estan mal del cap?
Els missioners del desert de la civilització ens diuen que totes eixes horribles coses de cap manera parlen en contra de la Il•lustració científica, doncs només es tracta de la falsa aplicació d’uns coneixements que, en sí, són exactes. Nosaltres, en canvi, ens preguntem quan de temps ha de passar encara per a que comprenguen per fi que no es tracta de fer un us diferent dels seus coneixements. El que ells anomenen racionalitat, segons sembla, els ha cegat. Es possible que no vegen de veritat que la mort està arrupida des del començament en eixa manera de pensar i que ara va eixint poc a poc a la llum? Es possible que creguen de veritat que un pensar mort i mortal, amb només aplicar-lo com ha de ser, està al servei de la vida?
Lluny de mi, be sap Déu, fer ara, per així dir, de missioner contrari, però per a qui tinga interès, tractaré d’explicar més exactament el que he volgut dir. Per a això he de contar un poc com i per què va sorgir la reserva de la que provinc.
Al desert de la civilització es sol contar una història al respecte absolutament falsa. Diuen allí – i així es llegeix als treballs que ells escriuen sobre el tema- que la literatura infantil i juvenil va sorgir degut al creixent interès que la humanitat moderna i civilitzada sent per el xiquet i les seues necessitats. Això és, en tot cas, un eufemisme, o millor dit, és l’anvers, primorosament polimentat , d’una moneda que al revers presenta un aspecte moltíssim menys agradable.
Quan va sorgir la necessitat de crear-los als xiquets un món propi, i per tant, també una literatura pròpia? A altres civilitzacions –suposant que no haja caigut ja sota la influencia de la Il•lustració científica- xiquets i adults viuen en un món comú. A la Europa d’abans també era així. Quan i per què es va dividir eixe món en dos parts?
Els inicis del que hui anomenem literatura infantil es situen als començaments dels segle XIX. Abans existien els contes, però aquestos de cap manera eren “només per a xiquets”. En el desert de la civilització es suposa que el poble havia inventat eixes històries fabuloses perquè era ignorant i ingenu. A la nostra reserva estem més enterats: el poble no s’inventa eixes històries, sino que solament les conta, acurada i exactament, amb les mateixes paraules. Els autors anònims dels contes eren en realitat homes savis que sabien molt be, fins el menor detall, el que deien. També hi havia llegendes de sants i relats bíblics, havia vells sistemes màgics de correspondència, en els que tot corresponia amb tot, existia la alquímia, la astrologia i l’univers dels mites. Aquell món era igualment habitable per a adults i per a xiquets, les diferències consistien únicament en el grau de saber i de saviesa.
Tot va canviar amb el començament de la modernitat. Per aquells temps, el modern intel•lectualisme va començar a desbancar en tots els camps a la vella espiritualitat d’Europa. En les seues distintes manifestacions –les ciències “objectives” de la natura, amb el seu posterior additament de tècnica i indústria per un costat, i unes ciències de l’esperit i una teologia que es dilueixen cada vegada més per transformar-se a seques en abstraccions, per l’altre- va extirpar amb fogós cel les últimes restes de les imatges antropomòrfiques, es a dir, afins a l’home, que encara existien de l’univers. Al segle XIX el seu triomf va ser total: la imatge del món s’havia tornat literalment inhumana.
A partir d’aleshores, el cosmos només es veia com una maquinaria, impassible i buida, que funciona segons un número limitat de lleis físiques. El nostre sistema planetari, insensible nuvolet de pols al marge de la galàxia, es va desprendre un dia casualment d’una gegantesca nebulosa d’hidrogen i seguirà rodant fins que en algun moment sucumbisca al calor o al fred. Al còsmic silenci de cementeri que vindrà després, tota la història de la humanitat, amb les seues civilitzacions, religions, lluites i penalitats no haurà sigut altra cosa que un a penes perceptible, absurd i diminut intermezzo en una imprevisible sèrie de formidables però igualment absurds esdeveniments.
I l’home com a tal? Un xicotet grumoll de albúmina, baix la influencia de radiacions còsmiques, havia començat casualment a multiplicar-se, l’ésser viu més fort i millor adaptat devorava cada vegada als altres, assolint així un estadi més i més elevat de l’evolució, fins que finalment, passant per formes prèvies del gènere dels amfibis i els simis, s’arribà mendelianament al cim de la selecció natural: el professor universitari! I el que fins aleshores havia sigut considerat erròniament com l’ànima humana, amb tots els ideals de llibertat, intel•ligència, responsabilitat, amor, força creativa, humor i dignitat humana, va ser declarat pura il•lusió. “Vist objectivament”, al cervell i al sistema nerviós només hi havia una suma de processos automàtics, electroquímics, que amb els corresponents fils conductors al cap, o mitjançant psicofàrmacs, es podien modular a voluntat.
Aquest depriment conjunt d’idees, literalment deixat de la mà de Déu, era, doncs, ara, el món dels adults. L’adult estava orgullós del seu despietat “amor a la veritat”, i, molt especial, estava molt orgullós d’haver posat per fi al descobert eixa enganyifa de la Creació. La fórmula de desencantament incessantment recitada resava : “Hui sabem que només es tracta de...”. Amb eixe “només” es podien declarar com fets científics les més estúpides i més improbables hipòtesis. Per a nosaltres, indígenes, sempre serà un enigma eixa obstinació en desfer encanteris.
Però fins i tot el més fanàtic missioner de la Il•lustració científica, única salvadora, va captar fins cert punt, obscurament, que en un món amb eixe univers d’idees els xiquets no podien viure, ni respirar, ni prosperar, que en eixe desolat paisatge, la seva ànima, pura i simplement, moriria de fam i de set. Precisament per això es va tolerar que es creés la nostra reserva, en la que els xicotets salvatges s’entregaren, com a mínim un parell d’anys, als seus instints animistes i antropomòrfics, en la que se’ls permetria imaginar una natura poblada d’éssers meravellosos i misteriosos, per elfs, nans i fades: fins el moment en que se’ls considere suficientment “madurs” per a fer-los conèixer totes eixes representacions que hui s’anomenen “fets objectius”. Aleshores se’ls ensenya als xicotets salvatges que no hi ha cap “lluna bona” (*) que “marxa a traves dels núvols obscurs”, i davant el seu “resplendor se sent que no s’està sol”, si no simplement un grumoll qualsevol d’escòria i pols que, degut a determinades lleis de la mecànica, queda detés a la seua òrbita. Tampoc hi ha un “benvolgut Sol” que “somriu” des del cel al xicotet salvatge, si no una bola de gasos que mitjançant incessants reaccions nuclears llança, sense sentit ni raó, inconcebibles masses d’energia a un espai còsmic buit.
Tampoc hi ha una “mare terra”, que ens “alimenta” a nosaltres, els seus “fills”, i amb la que tenim un deute “d’agraïment i respecte”, si no un muntó de substàncies químiques que es poden explotar per a totes les finalitats imaginables, amb que només es dispose de la suficient astúcia. En resum: al xicotet salvatge se li explica amb la màxima claredat que tot el que fins aleshores li feia vore el món com alguna cosa afí, com alguna cosa seua, no era si no un groller i amable engany. No hi ha Xiquet Jesús, no hi ha cigonya, ni conillet de pasqua, ni àngel de la guarda ni nans. El xicotet salvatge s’entera que fins aleshores, durant tot el temps, se li ha pres per un perfecte idiota, ni més ni menys. Tal fonamental abús de confiança no es pren seriosament per una sola raó: perquè sol passar inadvertit. El que queda es un inconscient però no per això menys profund desengany. I el coneixement de que només pot ser cert el que sap a desengany. A partir d’eixe instant, el xiquet està, efectivament, “madur” per a convertir-se en habitant del desert de la civilització.
“I estava completament sol i aleshores es va sentar i començà a plorar i encara segueix sentat, i està completament sol”
Nosaltres, indígenes, creiem en canvi que un món que no es habitable per als xiquets tampoc ho pot ser, en últim terme, per als adults. L’anomenat adult de hui, a qui li han obturat el cervell amb un concepte de realitat mesquí fins la ridiculesa, considera tot lo meravellós i misteriós com “irracional”, com “fantàstic” o “d’evasió” o com vullga que resen totes eixes expressions degradants. No obstant, en la literatura infantil, eixe adult concedeix, nolens volens, un cert dret a existir a tot el que veu com a inservible per a ell mateix. De vegades ho prova un poc d’amagat, quan s’enfonsa en la depressió a causa d’eixe món seu tan perfectament desencantat, però això només ho fa quan ningú el veu. Si no, li donaria vergonya. Després, sol cridar, amb més força encara que abans, als desencantadors.
Jo em pregunte molt seriosament si una història com l’Odissea -suposant que encara no existirà i que fora escrita per un Homer de hui- podria hui aparèixer amb lletra impresa d’altra manera que proveït de l’etiqueta disculpatòria “llibre infantil”. Doncs eixe llibre està de gom a gom de gegants, reis dels vents, fades encantadores i altres personatges “no-realistes”. Inclús el Faust podria ser oferit hui únicament com faula teatral, doncs tot home de hui, il•lustrat per la ciència , sap que no existeix el diable i que consegüentment tampoc es pot fer un pacte amb éll.
Perdó! He oblidat que això és poesia. Aleshores no cal prendre’s les coses tan seriosament, no? Tot té caràcter simbòlic. Clar. El desert de la civilització està salvat. Però he de tornar una vegada més al concepte de realitat. Persones de bona fe m’asseguren que des de fa ja molt de temps en tots els fronts s’està superant el materialisme pur i dur. Els indígenes, per a ser sincer, no tenim eixa impressió. Al contrari. Com podem inferir del famós i cèlebre llibre Més enllà de la llibertat i la dignitat, de l’americà B. F. Skinner, investigador del comportament, la ciència està ara a punt d’expulsar l’antropomorfisme dels sues últims reductes, a saber, de la mateixa ciència de l’home. L’home, llegim allí, en realitat –es a dir, vist objectivament- no s’assembla a l’home. Precisament allò que pensàvem que era l’autèntic ser de l’home , es a dir, la seua llibertat i la seua dignitat, això no existeix. Tot això no era altra cosa que ingènua i acientífica superstició. Nosaltres, els indígenes de la reserva, no ens estranyem de que els joves que s’han criat al desert de la civilització i que tracten de viure amb tals “veritats” posen bombes i disparen a voluntat sense el menor escrúpol. Doncs per suposat no té la menor importància el que al món hi haja uns sistemes més o menys de “reflexos condicionats” I l’home no és més que això.
Ens agradaria saber com es pot fonamentar a partir de tals idees el que el fort no tinga dret a viure, sense cap tipus de miraments, a costa del més dèbil. No ha sigut eixa exactament la manera com l’home ha evolucionat fins els cims actuals? Per què no va a seguir comportant-se així? Ens agradaria saber per què no es poden realitzar experiments en camps de concentració, amb l’anomenada “vida que no mereix viure”, experiments que tanmateix són útils per a la ciència i per tant el progrés de la humanitat. Preguntem per què no va a poder resoldre’s el problema de la superpoblació llançant algunes “netes” bombes atòmiques. Per a lo qual, naturalment, s’hauria de determinar qui ha de caure i qui no. Tal decisió es podria deixar tranquil•lament a un gremi internacional d’experts que vertaderament siguen capaços de pensar d’un mode “moralment neutre”.
De cap manera!, escolte cridar a l’uníson als missioners de la Il·lustració científica, única salvadora. Això estaria en contra de tota ètica, de tota moral, de tota la humanitat!
Ètica, moral, humanitat? Pot saber-se d’on ixen de repent eixos conceptes? No acabem d’escoltar que són tots eixos valors subjectius, es a dir, il·lusoris, que no existeixen objectivament? Què se’ls ha perdut a eixos valors en un pensar lliure de valors? La reivindicació d’ortodòxia dels esperits il·lustrats es general, inexorable i exclusiva. Per què aleshores estan horroritzats quan algú obra en monstruosa conseqüència amb eixes ensenyances? O es que al final són ells els qui no van a prendre perfectament en serio els que ells prediquen?
HI ha de tot: el professor que durant la setmana anuncia des de lo alt de la seua càtedra que la consciencia cognitiva humana no es altra cosa que la suma de processos electroquímics del cervell i el sistema nerviós, però que el diumenge va, com a bon ciutadà i bon cristià, a l’església, i escolta allí que l’home te un ànima immortal. Aconseguint creure una cosa i saber l’altra. Ja Newton va realitzar la mateixa hàbil pirueta al assenyalar que no hi havia que introduir veritats científiques a la religió, doncs aquesta seria aleshores heterodoxa, però que per altra part tampoc hi havia que introduir les veritats religioses en la ciència, doncs aquesta seria aleshores fantàstica.
Els indígenes ens omplim de sorpresa!
L’esquizofrènia de tal actitud està tan a l’ordre del dia al desert de la civilització que ja se la te per l’estat normal de l’home sensat. El que allí s’exigeix es, en la pràctica, que el pensament de l’home siga una cosa, el seu comportament moral, una altra. Tornem al mateix: estan mal del cap?
Ells han dividit violentament el món en dos: un “subjectiu” i un altre “objectiu”. I no han notat que d’eixa manera han sigut víctimes d’una perfecta ficció. No volen comprendre que un món sense consciència humana no pot existir, doncs per pensar un món així, es necessita en qualsevol cas una consciència humana, es a dir, la consciència de qui vol eliminar eixa consciència. Així han caigut en un fatal cercle viciós que ells no poden percebre perquè, quan tenen present una de les meitats, l’altra desapareix sempre del seu camp de visió i de la seua memòria. Aquest cercle viciós funciona de la següent manera: tota percepció d’un objecte, diuen, es subjectiva, no hi ha colors, sons, sabors, tot es il·lusió. Si es segueix preguntant: com sabeu aleshores que existiu, doncs de la vostra existència heu d’estar segurs quan emitiu tals judicis? Aleshores responen: la percepció del subjecte es objectiva. Està clar? Claríssim.
Nosaltres, ingenus salvatges, pensem en canvi que el món i la consciència humana formen una unitat i que no es possible separar l’una de l’altra. Tat twam asi, deien els antics sense déu, “tu eres això”; el que perceps eres tu.
Hi ha alguns científics, pocs, que s’han adonat de com de problemàtica es tota eixa pretensió de l’objectivitat. Heisenberg escriu en un article més o menys el següent: si observem l’estructura de l’àtom, tal i com se’ns presenta hui, què és el que percebem? Només l’estructura de la nostra consciència
Stanislav Lem, l’autor polac de ciència-ficció, ha escrit un llibre divertidíssim sobre l’efecte-de-espill. La novel·la es titula La veu del Senyor. Un radiotelescopi –es conta allí- capta un dia una sèrie de senyals ordenades, procedents d’algun llunyà racó de l’univers. Després d’una breu pausa, eixes senyals es repeteixen, una i altra vegada, i sempre amb el mateix ordre. Es crea un enorme centre d’investigació, mantes en estricte secret. Es consulta a les majors eminències de les més diverses especialitats. Al principi es pensa naturalment en un missatge d’altres intel·ligències, però, com desxifrar-les, donat que qualsevol mètode presuposa que eixes intel·ligències tinguen, d’una o altra forma, una afinitat amb nosaltres? Es pensa aleshores en una “informació” com la que contenen el nucli de les cèl·lules. Però aleshores se n’adonen de que així només s’està transposant el contingut d’una consciència a una altra consciència totalment aliena. Els intents d’escapar a eixe encadenament a la pròpia consciència es tornen cada vegada més complicats i atrevits, però tots resulten inútils.
Als indígenes només ens queda afegir: i el que val per al missatge a l’univers, val igualment per a qualsevol tigeta d’herba. Els fets que aneu a trobar corresponen sempre a la manera com pregunteu per ells. Per això no aspirem a les “veritats objectives” si no a la saviesa. Doncs els misteris del món s’obrin només a qui està disposat a deixar-se transformar per ells.
Nosaltres creiem que per això necessitem un nou gènere de ciència, una ciència que torne a fertilitzar el desert de la civilització, una ciència que faça innecessària la nostra reserva centreeuropea, que faça que els homes tornen a sentir este món com algo seu, que mesure als homes amb mesures humanes (les quals, com sabem per l’Apocalipsi de Sant Joan, són també les dels àngels, per la senzilla raó de que no hi ha altres), que no supere l’intel·lectualisme mitjançant la “irracionalitat”, si no reflexionant sobre ell fins les últimes consecuències, i que –finalment-, mitjançant un pensar amb més contingut real, es a dir, més proper a la vida, el torne a introduir en l’àmbit de l’experiència humana.
Fins aleshores, nosaltres perseguirem a la nostra manera el combat. La nostra religió s’anomena poesia. Creiem que la poesia es per als homes una necessitat vital elemental, de vegades més vital que el beure i el menjar. En la nostra reserva hi ha qui pensa que la vertadera ciència i la nostra poesia vindrien a ser, en definitiva, una mateixa cosa. Esperem tranquil·lament a que arribe eixe moment. La poesia és la capacitat creativa que te l’home de viures i reconèixer-se una i altra vegada al món i al món en si mateix. Per això tota poesia és, en la seua essència, “antropomòrfica”, o deixarà de ser poesia. I justament per eixe motiu, tota poesia te afinitat amb lo infantil.
Al dir açò no ens referim únicament a poesies i llibres, si no a formes de vida i explicacions del món accessibles a l’experiència, a la vida. Hi ha a la nostra tribu una vella profecia que diu que un dia els anomenats adults seran lo suficientment adults com per deixar-se dir per la poesia el que es i el que no es veritat. Aleshores hi haurà també una ciència d’una naturalesa totalment distinta, una ciència que no només trobe veritats amb les que els homes puguen viure si no que els pose al descobert el seu vertader ésser humà. Eixa profecia es d’un membre de la nostra tribu que va viure fa molt de temps i que tenia el nom de Novalis. Diu així:
Quan xifres i figures
ja no siguen claus en totes les criatures,
quan els que canten i besen
sàpiguen més que els homes de profunda ciència,
quan el món torne al món
i a la vida en llibertat,
quan s’unisquen llum i ombra
en veritable claredat,
i en contes i poesies es descobrisquen
les vertaderes històries del món,
aleshores, davant d’una paraula secreta
volant se n’anirà tot l’ésser alterat.
