Al produir-se determinades situacions, el teu cervell genera una resposta que fa que tingues una sensació de satisfacció. De vegades, l'ego, per tal de protegir-se o enfortir-se, envia una senyal per generar la sensació de satisfacció davant de situacions que en principi no la generarien. Les respostes originals de satisfacció són positives, ja que condueixen a l'organisme a un estat de salut a tots els nivells. Al contrari, les respostes de satisfacció generades per l'ego, per salvar-se (i açò ocorre quan s'ha deixat que l'ego prenga el control, o "s'haja fet massa gran"), fan que ens mantinguem sobre situacions no beneficioses per a l'organisme, i per tant ens duen a la minva de salut, a la minva de vida.
Fet el diagnostic de la societat com a egocentrista, les conseqüencies que vem cada dia, són evidents.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
dijous, 7 de juliol del 2011
La pedra més pesada; la ploma més estimada.
Elegeix, troba o sent una visió de les coses;
elegeix gestionar les emocions;
elegeix estar per damunt dels esdeveniments i no anar a remolc;
sent el teu ésser més profund;
sent-lo i des d'ahí mira el que et passa;
elegeix gestionar les emocions que et produeixen la interacció amb la "resta" i amb tu mateix;
dis-te que tu no eres eixes emocions i que eres una altra cosa;
digues que eixes emocions no són tu;
busca desfer-te de l'aferrament;
aconsegueix una "pau" interior que proporcione certa felicitat i que et faça afrontar millor les coses.
Quedat a meitat camí;
topat amb certes emocions que trobes insuperables;
pensa que és falta de pràctica o d'entrenament;
pensa que simplement és una altra visió;
pensa que és algo natural i per on has de passar;
pensa que només visquent-ho a fons ho superaràs;
pensa que si ho sents a fons i ho vius a fons, és el camí que has de seguir;
pensa que no has d'anar a contracorrent;
pensa que has de deixar-te dur;
pensa que només al final del pou està la llum.
Torna't a mirar el tema de nou;
elegeix per una mescla de pensaments i intuïcions quina és la millor opció;
enten que estas removent el passat;
pensa que només existeix l'ara;
entra en cert dubte i elegeix un camí perquè l'altre de moment no ha servit;
busca la llum a cegues, intenta obrir els ulls, i aprofita el que trobes.
elegeix gestionar les emocions;
elegeix estar per damunt dels esdeveniments i no anar a remolc;
sent el teu ésser més profund;
sent-lo i des d'ahí mira el que et passa;
elegeix gestionar les emocions que et produeixen la interacció amb la "resta" i amb tu mateix;
dis-te que tu no eres eixes emocions i que eres una altra cosa;
digues que eixes emocions no són tu;
busca desfer-te de l'aferrament;
aconsegueix una "pau" interior que proporcione certa felicitat i que et faça afrontar millor les coses.
Quedat a meitat camí;
topat amb certes emocions que trobes insuperables;
pensa que és falta de pràctica o d'entrenament;
pensa que simplement és una altra visió;
pensa que és algo natural i per on has de passar;
pensa que només visquent-ho a fons ho superaràs;
pensa que si ho sents a fons i ho vius a fons, és el camí que has de seguir;
pensa que no has d'anar a contracorrent;
pensa que has de deixar-te dur;
pensa que només al final del pou està la llum.
Torna't a mirar el tema de nou;
elegeix per una mescla de pensaments i intuïcions quina és la millor opció;
enten que estas removent el passat;
pensa que només existeix l'ara;
entra en cert dubte i elegeix un camí perquè l'altre de moment no ha servit;
busca la llum a cegues, intenta obrir els ulls, i aprofita el que trobes.
dimecres, 8 de juny del 2011
Pensaments d'un indígena centreeuropeu - Michael Ende
Això era un xiquet que no tenia pare ni mare, tots havien mort i ja no quedava ningú al món. Havien mort tots. Ell es va posar a plorar dia i nit. I com ja no hi havia ningú a la Terra, anà al cel. La lluna el mirava tan riallera, i quan per fi arribar a la lluna, aquesta era un tros de fusta podrida. Aleshores va anar al Sol, i quan va arribar, va vore que era un girasol sec. I quan va arribar a les estrelles, eren mosquits d’or xicotets, que estaven penjats com els penja l’aligot de l’aranyoner, i quan va voler tornar a la Terra, la Terra era una olla al revés, i estava completament sol, i aleshores es va sentar i començà a plorar i encara continua sentat, i està completament sol.
(Büchner, Woyzeck)
No du a cap lloc negar el meu origen: sóc un ésser primitiu originari d’una reserva centreeuropea. Per molt que m’esforce en dissimular, tot habitant, científicament il•lustrat, del gran desert de la civilització exterior em reconeixeria al moment. Són determinats gestos, una determinada deixadesa a la veu, pareix que també una determinada manera de guardar silenci, el que ens traïciona. Així que preferisc confessar-ho de seguida.
La reserva de la que provinc s’anomena “literatura infantil”. Forma part de les reserves tolerades amb un somriure de commiseració pels habitants del desert de la civilització, i inclús mimades per certes associacions-good-doer, però en el fons despreciades per tots: com, per altra part, quasi tot el que te que vore amb els xiquets. Així que, en comparació, no estem gens malament. De tant en tant, això es cert, entre els habitants del desert de la civilització es posa de moda l’ocupar-se de nosaltres, i aleshores masses de gelosos missioners recorren els nostres boscos i prats, alcen plànols de les nostres terres i ens amonesten, bondadosa o enèrgicament, a sotmetre’ns per fi a la Il•lustració científica, única salvadora, i a no contar en lo successiu si no històries realistes, socialment rellevants, de crítica social o, com a mínim, amb valor emancipatori. Nosaltres, clar, prometem tot el que volen, ens inclinem també reverentment, com ells exigisen, en direcció als quatre punts cardinals que per a ells s’anomenen Marx, Freud, Einstein i Darwin. Ells, aleshores, se’n van contentíssims. D’això ja fa algun temps, i mentre ens deixen relativament en pau.
Hi ha, no obstant, a la nostra reserva un enclavament especial odiat ferotgement per eixos missioners, perquè fins els de major voluntat han perdut l’esperança de desterrar de tal enclavament l’esperit de les tenebres. Eixe enclavament s’anomena “el llibre infantil fantàstic”. Es tracta d’una regió que, podríem dir que, s’ajunten dos reserves diferents, a saber, la d’eixa literatura “intocable” ja descrita, i la de la literatura fantàstica, que, en el seu conjunt, es considerada com d’evasió i per tant amb falta de valor, però que així i tot es pren amb consideració com a exemplar curiós, en la mesura que, d’acord amb el que s’espera, adopta una actitud malaltissa, escandalosa o com a mínim obscena. El creuament d’ambdues reserves no només acumula els efectes de tabú, si no que els multiplica. Quan el bon missioner ha donat el seu beneplàcit al llibre infantil realista, per ser instructiu o pedagògicament valuós, davant del llibre infantil fantàstic, generalment, es queda amb la boca oberta. No troba normes, criteris que li puguen ser de referència per al seu missatge salvador. Ningú es sorprendrà de que tal fet, en general, no redunde en benefici dels llibres. En tot cas, només els més lliures de prejudicis entre els conformadors de l’opinió pública s’atreveixen a adintrar-se en eixa zona. No es deixen vèncer per privacions ni fatigues, no es desanimen i, amb admirable empenyorament, busquen i busquen per si a la fi es poguera traure a la llum amb ajuda de la interpretació, alguna cosa científicament aprofitable. El gran Galimaties els beneeixi per això!
Eixe enclavament de la nostra reserva és, doncs, el meu lloc d’origen. D’una persona que, sense avergonyir-se, admet coses ten penoses, s’espera per part de la gent civilitzada que com a mínim afegisca: i estic orgullós d’això! (Més o menys dins de la formula de Tucholsky: Estic orgullós de ser jueu. Si no estic orgullós, seguisc sent jueu. Així que més val estar orgullós de seguida.)
LLEGIR EL TEXT COMPLET
(Büchner, Woyzeck)
No du a cap lloc negar el meu origen: sóc un ésser primitiu originari d’una reserva centreeuropea. Per molt que m’esforce en dissimular, tot habitant, científicament il•lustrat, del gran desert de la civilització exterior em reconeixeria al moment. Són determinats gestos, una determinada deixadesa a la veu, pareix que també una determinada manera de guardar silenci, el que ens traïciona. Així que preferisc confessar-ho de seguida.
La reserva de la que provinc s’anomena “literatura infantil”. Forma part de les reserves tolerades amb un somriure de commiseració pels habitants del desert de la civilització, i inclús mimades per certes associacions-good-doer, però en el fons despreciades per tots: com, per altra part, quasi tot el que te que vore amb els xiquets. Així que, en comparació, no estem gens malament. De tant en tant, això es cert, entre els habitants del desert de la civilització es posa de moda l’ocupar-se de nosaltres, i aleshores masses de gelosos missioners recorren els nostres boscos i prats, alcen plànols de les nostres terres i ens amonesten, bondadosa o enèrgicament, a sotmetre’ns per fi a la Il•lustració científica, única salvadora, i a no contar en lo successiu si no històries realistes, socialment rellevants, de crítica social o, com a mínim, amb valor emancipatori. Nosaltres, clar, prometem tot el que volen, ens inclinem també reverentment, com ells exigisen, en direcció als quatre punts cardinals que per a ells s’anomenen Marx, Freud, Einstein i Darwin. Ells, aleshores, se’n van contentíssims. D’això ja fa algun temps, i mentre ens deixen relativament en pau.
Hi ha, no obstant, a la nostra reserva un enclavament especial odiat ferotgement per eixos missioners, perquè fins els de major voluntat han perdut l’esperança de desterrar de tal enclavament l’esperit de les tenebres. Eixe enclavament s’anomena “el llibre infantil fantàstic”. Es tracta d’una regió que, podríem dir que, s’ajunten dos reserves diferents, a saber, la d’eixa literatura “intocable” ja descrita, i la de la literatura fantàstica, que, en el seu conjunt, es considerada com d’evasió i per tant amb falta de valor, però que així i tot es pren amb consideració com a exemplar curiós, en la mesura que, d’acord amb el que s’espera, adopta una actitud malaltissa, escandalosa o com a mínim obscena. El creuament d’ambdues reserves no només acumula els efectes de tabú, si no que els multiplica. Quan el bon missioner ha donat el seu beneplàcit al llibre infantil realista, per ser instructiu o pedagògicament valuós, davant del llibre infantil fantàstic, generalment, es queda amb la boca oberta. No troba normes, criteris que li puguen ser de referència per al seu missatge salvador. Ningú es sorprendrà de que tal fet, en general, no redunde en benefici dels llibres. En tot cas, només els més lliures de prejudicis entre els conformadors de l’opinió pública s’atreveixen a adintrar-se en eixa zona. No es deixen vèncer per privacions ni fatigues, no es desanimen i, amb admirable empenyorament, busquen i busquen per si a la fi es poguera traure a la llum amb ajuda de la interpretació, alguna cosa científicament aprofitable. El gran Galimaties els beneeixi per això!
Eixe enclavament de la nostra reserva és, doncs, el meu lloc d’origen. D’una persona que, sense avergonyir-se, admet coses ten penoses, s’espera per part de la gent civilitzada que com a mínim afegisca: i estic orgullós d’això! (Més o menys dins de la formula de Tucholsky: Estic orgullós de ser jueu. Si no estic orgullós, seguisc sent jueu. Així que més val estar orgullós de seguida.)
LLEGIR EL TEXT COMPLET
Revolució Lisèrgica
Aquella nit havíem anat a un poble, en busca del concert d’un grup que a un amic i a mi ens agrada molt. Alcohol, festa i un poc de ballar i botar ... no recorde si la música ja havia acabat quan pillarem un tripi. Cap dels dos ho havia provat abans, així que un per als dos ens era més que suficient.
A mi la idea de provar-ho ja em venia de lluny. El context era festiu i s’allunyava de tants textos i referents que tenia sobre l’ús i efecte d’aquesta substància, però també sóc un ferm defensor d’aquestes experiències en ambients recreatius.
La substància començà a fer efecte. Una certa fluixera recorria el meu cos. La percepció de la realitat anava canviant, no podia evitar fixar-me en el meu voltant: estàvem a un jardí, on hi havia més gent, però el que em produïa una espècie d’atracció eren els arbres i les plantes. Veia com el meu estat psicològic anava diferenciant-se dels demés.
Parlàvem amb unes persones embriagades en una altra substància, i la connexió amb ells se’m feia no del tot fluida, encara que semblava haver certa comprensió del moment que vivia cada un de nosaltres.
Em va sorprendre un poc vore al meu amic sentat a terra davant d’uns xics que estaven a un banc. El veia molt feliç, radiant diria jo. No recorde que els explicava, però em vaig quedar una estona amb ells per vore des de fora coses que també estava vivint des de dins.
La connexió amb el món vegetal augmentava, especialment amb els arbres. Vaig sentir un impuls molt clar de pujar a un d’ells. Una vegada dalt, em vaig sentar sobre les branques i les sensacions eren les següents: comoditat, connexió, seguretat i una especie de “com a casa”. Que produïa eixa atracció? Per què cap als arbres? Què s’havia activat al meu cervell? Diuen que la LSD millora la “comunicació” entre els cervell racional, mamífer i reptilià ...anirem investigant.
Altres dels efectes, un dels que tenia entès com a típic, és el visual, quan certes formes es mouen i es van contornejant. Anavem el meu amic i jo caminant per un carrer llarg, amb parets amb pintades i, aquestes, es movien creant eixe efecte típic de les imatges psicodèliques. Estàvem a una espècie de túnel psicodèlic.
Prop d’allí acabava el poble i començava l’horta. Vaig anar decidit, com una planta que busca la llum. La connexió amb el món vegetal continuava de forma especial, sentia com una comunicació amb el món verd. Caminava prop de les plantes i em sentia reconfortat. Em vaig recolzar en un arbre. El tacte amb la seua escorça feia el paper d’una comunicació bàsica, no coneguda per mi, i molt apreciada a partir d’aquell moment. Mirant la seua escorça rugosa, els efectes visuals tornaven als moments més àlgids: les escletxes que tenia formaven moviments circulars infinits. D’esta visió sobre l’escorça de l’arbre treia una sensació mentre es produïa: és terapèutic.
Després tornarem cap al jardí. Cada un passejava per allí i buscava un lloc on gaudir de l’experiència. Recorde al meu amic assegut a la gespa prop d’uns arbusts. Jo em vaig pujar a una caseta d’estes per a xiquets. Vaig seure allí dalt i, que dir: la plenitud estava dins meu. Al llarg de la nit anàvem comentant el que sentíem, i en aquell moments, segurament pel fet de vore gats amunt i avall, la meua descripció va ser: només em falta roncar com els gats. I es que així em sentia. Altra sensació important era sentir la ment molt callada; sentint i no pensant, estant allí i prou. Com una meditació intensa d’una nit.
Dormirem un poc al cotxe, i els efectes ja minvaren considerablement. Ens despertarem i passejarem pel mercadet que hi havia montat al poble. Sense tindre els efectes forts de la LSD, notàvem clarament que allò encara no havia desaparegut del nostre cos. Més encara quan tornarem cap a casa, i conduïa el meu amic. Acabarem a la platja, i el contacte amb l’aigua de la mar seria per a mi l’última o quasi l’última de les sensacions gratificants i especials sota l’efecte de l’àcid.
Revolució lisèrgica
A mi la idea de provar-ho ja em venia de lluny. El context era festiu i s’allunyava de tants textos i referents que tenia sobre l’ús i efecte d’aquesta substància, però també sóc un ferm defensor d’aquestes experiències en ambients recreatius.
La substància començà a fer efecte. Una certa fluixera recorria el meu cos. La percepció de la realitat anava canviant, no podia evitar fixar-me en el meu voltant: estàvem a un jardí, on hi havia més gent, però el que em produïa una espècie d’atracció eren els arbres i les plantes. Veia com el meu estat psicològic anava diferenciant-se dels demés.
Parlàvem amb unes persones embriagades en una altra substància, i la connexió amb ells se’m feia no del tot fluida, encara que semblava haver certa comprensió del moment que vivia cada un de nosaltres.
Em va sorprendre un poc vore al meu amic sentat a terra davant d’uns xics que estaven a un banc. El veia molt feliç, radiant diria jo. No recorde que els explicava, però em vaig quedar una estona amb ells per vore des de fora coses que també estava vivint des de dins.
La connexió amb el món vegetal augmentava, especialment amb els arbres. Vaig sentir un impuls molt clar de pujar a un d’ells. Una vegada dalt, em vaig sentar sobre les branques i les sensacions eren les següents: comoditat, connexió, seguretat i una especie de “com a casa”. Que produïa eixa atracció? Per què cap als arbres? Què s’havia activat al meu cervell? Diuen que la LSD millora la “comunicació” entre els cervell racional, mamífer i reptilià ...anirem investigant.
Altres dels efectes, un dels que tenia entès com a típic, és el visual, quan certes formes es mouen i es van contornejant. Anavem el meu amic i jo caminant per un carrer llarg, amb parets amb pintades i, aquestes, es movien creant eixe efecte típic de les imatges psicodèliques. Estàvem a una espècie de túnel psicodèlic.
Prop d’allí acabava el poble i començava l’horta. Vaig anar decidit, com una planta que busca la llum. La connexió amb el món vegetal continuava de forma especial, sentia com una comunicació amb el món verd. Caminava prop de les plantes i em sentia reconfortat. Em vaig recolzar en un arbre. El tacte amb la seua escorça feia el paper d’una comunicació bàsica, no coneguda per mi, i molt apreciada a partir d’aquell moment. Mirant la seua escorça rugosa, els efectes visuals tornaven als moments més àlgids: les escletxes que tenia formaven moviments circulars infinits. D’esta visió sobre l’escorça de l’arbre treia una sensació mentre es produïa: és terapèutic.
Després tornarem cap al jardí. Cada un passejava per allí i buscava un lloc on gaudir de l’experiència. Recorde al meu amic assegut a la gespa prop d’uns arbusts. Jo em vaig pujar a una caseta d’estes per a xiquets. Vaig seure allí dalt i, que dir: la plenitud estava dins meu. Al llarg de la nit anàvem comentant el que sentíem, i en aquell moments, segurament pel fet de vore gats amunt i avall, la meua descripció va ser: només em falta roncar com els gats. I es que així em sentia. Altra sensació important era sentir la ment molt callada; sentint i no pensant, estant allí i prou. Com una meditació intensa d’una nit.
Dormirem un poc al cotxe, i els efectes ja minvaren considerablement. Ens despertarem i passejarem pel mercadet que hi havia montat al poble. Sense tindre els efectes forts de la LSD, notàvem clarament que allò encara no havia desaparegut del nostre cos. Més encara quan tornarem cap a casa, i conduïa el meu amic. Acabarem a la platja, i el contacte amb l’aigua de la mar seria per a mi l’última o quasi l’última de les sensacions gratificants i especials sota l’efecte de l’àcid.
Revolució lisèrgica
He despegat, estic volant
amb els peus a terra, ben arrelats.
Ja forme part de la unitat.
Ja soc a casa d’on vàrem marxar.
amb els peus a terra, ben arrelats.
Ja forme part de la unitat.
Ja soc a casa d’on vàrem marxar.
Món de colors i vibracions,
són noves formes, dibuixen nous llocs.
La ment ha callat, m’he endinsat.
No hi ha que pensar, només hi ha que estar.
Roncar com els gats. Per a gaudir només cal estar.
Roncar com els gats. Per resoldre la vida hi ha que conectar.
Revolució lisèrgica. Revolució lisèrgica.
--------------------------------------------------------------------------------------
Vivim en un món de prohibició i desinformació sobre les drogues. Les experiències i els usos que ens estem perdent, només seu imagina aquell que s’informa o s’aventura a provar-les amb cert trellat.
són noves formes, dibuixen nous llocs.
La ment ha callat, m’he endinsat.
No hi ha que pensar, només hi ha que estar.
Roncar com els gats. Per a gaudir només cal estar.
Roncar com els gats. Per resoldre la vida hi ha que conectar.
Revolució lisèrgica. Revolució lisèrgica.
--------------------------------------------------------------------------------------
Vivim en un món de prohibició i desinformació sobre les drogues. Les experiències i els usos que ens estem perdent, només seu imagina aquell que s’informa o s’aventura a provar-les amb cert trellat.
La visió de la nit del meu amic:
http://sobredosi.blogspot.com/2011/05/lucidesa-sensorial-dinamica.html
http://sobredosi.blogspot.com/2011/05/lucidesa-sensorial-dinamica.html
Primera entrada...música de pel·lícula
Comencem amb una gran cançò, banda sonora d'una gran pel·lícula...a gaudir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)