Això era un xiquet que no tenia pare ni mare, tots havien mort i ja no quedava ningú al món. Havien mort tots. Ell es va posar a plorar dia i nit. I com ja no hi havia ningú a la Terra, anà al cel. La lluna el mirava tan riallera, i quan per fi arribar a la lluna, aquesta era un tros de fusta podrida. Aleshores va anar al Sol, i quan va arribar, va vore que era un girasol sec. I quan va arribar a les estrelles, eren mosquits d’or xicotets, que estaven penjats com els penja l’aligot de l’aranyoner, i quan va voler tornar a la Terra, la Terra era una olla al revés, i estava completament sol, i aleshores es va sentar i començà a plorar i encara continua sentat, i està completament sol.
(Büchner, Woyzeck)
No du a cap lloc negar el meu origen: sóc un ésser primitiu originari d’una reserva centreeuropea. Per molt que m’esforce en dissimular, tot habitant, científicament il•lustrat, del gran desert de la civilització exterior em reconeixeria al moment. Són determinats gestos, una determinada deixadesa a la veu, pareix que també una determinada manera de guardar silenci, el que ens traïciona. Així que preferisc confessar-ho de seguida.
La reserva de la que provinc s’anomena “literatura infantil”. Forma part de les reserves tolerades amb un somriure de commiseració pels habitants del desert de la civilització, i inclús mimades per certes associacions-good-doer, però en el fons despreciades per tots: com, per altra part, quasi tot el que te que vore amb els xiquets. Així que, en comparació, no estem gens malament. De tant en tant, això es cert, entre els habitants del desert de la civilització es posa de moda l’ocupar-se de nosaltres, i aleshores masses de gelosos missioners recorren els nostres boscos i prats, alcen plànols de les nostres terres i ens amonesten, bondadosa o enèrgicament, a sotmetre’ns per fi a la Il•lustració científica, única salvadora, i a no contar en lo successiu si no històries realistes, socialment rellevants, de crítica social o, com a mínim, amb valor emancipatori. Nosaltres, clar, prometem tot el que volen, ens inclinem també reverentment, com ells exigisen, en direcció als quatre punts cardinals que per a ells s’anomenen Marx, Freud, Einstein i Darwin. Ells, aleshores, se’n van contentíssims. D’això ja fa algun temps, i mentre ens deixen relativament en pau.
Hi ha, no obstant, a la nostra reserva un enclavament especial odiat ferotgement per eixos missioners, perquè fins els de major voluntat han perdut l’esperança de desterrar de tal enclavament l’esperit de les tenebres. Eixe enclavament s’anomena “el llibre infantil fantàstic”. Es tracta d’una regió que, podríem dir que, s’ajunten dos reserves diferents, a saber, la d’eixa literatura “intocable” ja descrita, i la de la literatura fantàstica, que, en el seu conjunt, es considerada com d’evasió i per tant amb falta de valor, però que així i tot es pren amb consideració com a exemplar curiós, en la mesura que, d’acord amb el que s’espera, adopta una actitud malaltissa, escandalosa o com a mínim obscena. El creuament d’ambdues reserves no només acumula els efectes de tabú, si no que els multiplica. Quan el bon missioner ha donat el seu beneplàcit al llibre infantil realista, per ser instructiu o pedagògicament valuós, davant del llibre infantil fantàstic, generalment, es queda amb la boca oberta. No troba normes, criteris que li puguen ser de referència per al seu missatge salvador. Ningú es sorprendrà de que tal fet, en general, no redunde en benefici dels llibres. En tot cas, només els més lliures de prejudicis entre els conformadors de l’opinió pública s’atreveixen a adintrar-se en eixa zona. No es deixen vèncer per privacions ni fatigues, no es desanimen i, amb admirable empenyorament, busquen i busquen per si a la fi es poguera traure a la llum amb ajuda de la interpretació, alguna cosa científicament aprofitable. El gran Galimaties els beneeixi per això!
Eixe enclavament de la nostra reserva és, doncs, el meu lloc d’origen. D’una persona que, sense avergonyir-se, admet coses ten penoses, s’espera per part de la gent civilitzada que com a mínim afegisca: i estic orgullós d’això! (Més o menys dins de la formula de Tucholsky: Estic orgullós de ser jueu. Si no estic orgullós, seguisc sent jueu. Així que més val estar orgullós de seguida.)
LLEGIR EL TEXT COMPLET
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada